Criticar i tal.

Fa unes setmanes un article explorava perquè surt a compte ser dur, cínic, cru online. Sones més llest.

http://www.wired.com/2014/11/be-mean-online/

Passa el mateix quan acabes una obra de teatre.

Quan acabes un àpat.

Quan acabes una sèrie.

La posició per defecte és que no t’agradi massa perquè tot el teu coneixement i experiència prèvia et capaciten per ser crític.

A mi em passa. Sóc un públic menys entusiasta del que de fet m’agradaria i això és un demèrit. Estic aprenent a que quan no m’agrada alguna cosa simplement no dir-ne res perquè criticar és tan fàcil.

La gent genuïnament brillant són els entusiastes, els que extreuen de qualsevol experiència , una espurna de brillantor, un pensament d’alçada i respecten tota la feinada que hi ha al darrera i en parlen com si l’autor estigués davant.

L’única forma de crítica que accepto és la que es fa a la cara amb les mateixes paraules amb les que s’ha escrit per darrera.

Ara està de moda criticar allò que fa en Sorkin. No he vist la tercera temporada de Newsroom però els que es queixen es queixen del de sempre: no és real, és moralista, els diàlegs són perorates i és ingenuament d’esquerres.

Un dels personatges del John Updike a Couples li diu al altra:
“Ja sabem que ets intel·ligent, no cal que et facis el reaccionari per semblar-ho”.

http://www.amazon.com/Couples-Penguin-Modern-Classics-Updike-ebook/dp/B002RI98BK/ref=tmm_kin_swatch_0?_encoding=UTF8&sr=&qid=

Les actituds generoses, socialitzants, que posen límit a la llibertat d’empresa i atenció a les desigualtats tenen una part tova en elles. Com que no són de tauró, semblen d’ovella.

Els tripijocs són obvis (sovint verbalitzats pels propis protagonistes). I aquí hi ha part de la gràcia. Clar que els personatges no parlen com parlem nosaltres (per sort).

http://www.imdb.com/title/tt0745679/quotes?item=qt0993895

L’arrogància i la manca absoluta de modèstia poden ofendre. La recerca constant de la gratificació directa de l’audiència  gràcies a identificar audiència amb gent ben llegida i molt articulada és potser massa constant. L’alliçonament. La moral tan present.

Però és que es trata d’això.

Sorkin vol un món millor. Sorkin és un pedagog, un pedagog pesat a estones, perquè ambiciona pujar el sostre del debat i no ho fa subtilment sinó amb cascades de verbositat.

No cal que t’agradi el que fa, per mi el que caldria és que el critiquéssim tenint en compte el que ja sabem que fa.

Ser cínic és més fàcil. Fer històries de traficants i assassins mentiders i amorals, filmar la decadència, enregistrar la tristor i tot allò sense sentit i que preferim digerir en ficció és més fàcil. Fer-ne bromes o ensenyar-ho cruament. Qualsevol opció amb l’horror ben present és inmediatament més senzilla perquè la ficció actua de pantalla i escut . I perquè quan ja ets cínic és més complicat que siguin cínics contra tu.

En canvi el què explica el Sorkin segurament preferiríem veure-ho i viure-ho en directe. Perquè fins els que critiquen suposo que voldrien que la gent que envolta el primer ministre o que fa les notícies fos loquaç i compromesa i íntegre i brillant com els personatges totalment irreals que apareixen a les seves històries.

Quan Sorkin escriu s’està exhibint. Clar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s