Tot això eren camps

Conversa amb la Fina, la meva veïna. Vivim al vuitè pis. Tenim unes vistes majestuoses al camp de l’Europa. Bé, i a la serra de Collserola. M’explica que quan hi va venir a viure ella veia des de la seva finestra les fonts màgiques de Montjuïc i que per això se’n va enamorar. Al costat del camp de l’Europa hi havia unes pistes d’Atletisme – les del Hispano Igualadina- i uns arbres d’uns troncs tan amples que entre dos costaven d’abraçar. Porcioles va qualificar els terrenys per construir-hi un bloc de pisos.  Els veïns es van queixar. El fill de la Fina que deuria tenir set anys va escriure una carta al alcalde i no va tenir resposta.  La Fina va plorar el dia que va veure serrar els arbres centenaris. Els espais esportius es van moure Horta amunt i van aixecar a bon ritme i amb bons acabats un edifici idèntic a un que hi ha a Madrid; dotze pisos d’alçada blanca, 6 escales i  un petit espai comunitari als baixos amb palmeres falses. Dues històries: les dotzenes de famílies que van poder gaudir d’una habitatge a les alçades obertes de la vora bona del Carme i una senyora que ja no veu les fonts però que encara es mira  les postes de sol. 

Això és la meva crítica de la novel·la City of Thieves. 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s