Breu manual de supervivència al sistema electoral provincial

(from Cercle Gerrymandering http://www.cerclegerrymandering.cat/sistema-electoral-diputacions-provincials/)

Les probabilitats de que conegueu qui és el senyor de la fotografia que encapçala aquest article són gairebé tan altes com les probabilitats de que sapigueu a quin partit judicial pertany el vostre municipi. I una cosa i l’altra tenen més relació de la que vosaltres penseu i de la que a nosaltres ens agradaria. El de la foto, a tot això, és l’Il·lustríssim Senyor Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida, i els partits judicials són la circumscripció de les eleccions (sic) que li han permès ser-ho. Hem dit eleccions, sí. No ho haguéssiu dit mai que teniu una part de la responsabilitat de l’elecció del president de la diputació, oi? En realitat tampoc estàveu tan equivocats, perquè en teniu més aviat poca.

Però no se’ns acut un moment millor per parlar d’eleccions (sic) a les diputacions provincials que ara, ja que el demencial reforç de les seves competències, per una banda, i la reforma electoral de facto que Rajoy va anunciar pels municipis (els efectes de la qual els podeu veure en aquest fantàstic article), per l’altra, les han posades (o haurien de) al centre del debat. Atès que són institucions d’elecció indirecta (ara no cal un sic) i amb una lògica majoritària sensiblement major que en altres nivells institucionals, hem decidit explicar-vos detalladament com funciona el seu sistema electoral per donar arguments a la vostra indignació cega o, en el seu defecte, per ajudar-vos a que quan voteu, si voteu, ho feu de manera del tot conscient.

Quina és la papereta que poso indirectament a la urna de la diputació?

La de les eleccions municipals. De debò. Les eleccions menys ideologitzades de totes, en les que participem menys (descomptant les europees, clar), les que considerem menys importants (descomptant les europees, clar), en les que operen més factors conjunturals i de proximitat… Sí, en aquestes.

Però encara n’hi ha més: els municipis són la circumscripció de les eleccions locals però no ho són, com veurem després, de les eleccions provincials. Per tant, s’agreguen preferències individuals amb uns marcs de referència completament dissonants (que pedant que ha quedat aquesta frase, disculpeu-me). En les eleccions a la diputació, els municipis són completament irrellevants ja que s’agrupa els electors en funció d’altres criteris (per entendre’ns, la mateixa rellevància que té ser català en unes eleccions europees, amb la petita diferència que a les europees almenys saps que hi estàs participant).

A partir d’avui, que sapigueu que quan poseu una papereta pensant que voteu el veí per ser l’alcalde esteu votant, també, els diputats provincials i, de retruc, el president de la vostra diputació. Però el millor de tot no és això, sinó que no podeu saber de cap manera qui coi seran d’avançada, però no per la impredictibilitat dels resultats electorals, sinó perquè els candidats s’escullen amb posterioritat a l’escrutini.

A quina llista electoral estic votant de manera indirecta?

En la lògica dement de les eleccions a les diputacions, escollir-los després té tot el sentit del món. La justificació és que els diputats provincials, per poder ser-ho, entre altres coses han de ser escollits regidors en un municipi. En conseqüència, no es podria postular algú que corre el risc de no ser elegible (tot i que els partits ja se’n guarden prou de protegir els futurs diputats provincials, molt especialment si estan destinats a tenir càrrecs, en posicions de sortida als seus municipis). Dels votants se n’espera confiança cega. Però si no és confiança tant se val, perquè cega ho serà segur: la tria de diputats es fa d’una manera absolutament opaca.

Qui escull els diputats provincials i el president de la diputació?

El procés d’assignació d’escons no desmereix en absolut el conjunt del sistema i és tan psicòtic com podríem esperar. Ho és tant que no hi ha un únic cos elector per designar els diputats provincials, com seria normal en unes eleccions indirectes (el més famós de tots, el col·legi electoral de grans electors dels Estats Units).

N’hi ha tants com candidatures (partits, a la pràctica) hagin obtingut representació: les juntes electorals convoquen a tots els regidors (però no en virtut de ser-ho de tal o qual municipi, sinó com a membres electes d’una candidatura, és a dir, com a delegats d’una determinada formació política) de cada partit per separat per tal que escullin quins d’ells seran proclamats diputats d’entre diferents llistes que hagin rebut l’aval de, com a mínim, un terç dels electes. Aquest “d’entre les llistes” ha donat peu a interpretacions jurídiques que han convertit aquesta elecció en un sistema de llistes obertes enlloc d’una elecció amb llistes bloquejades i fórmula d’Hondt, com fins aleshores.

Formalment, els regidors no estan obligats a contemplar cap disciplina de vot i poden presentar i avalar candidatures, però tot i que això ha passat alguna vegada ja podeu imaginar com funciona en la immensa majoria dels casos. En resum, els partits com a organització tenen encara més poder respecte els seus electes que en altres tipus d’eleccions i, en alguns casos, s’ha arribat a interpretar com una fórmula moderna de mandat imperatiu, tot i que, a la pràctica, les actes de diputats pertanyen a aquests i no als partits.

I aquests diputats escolliran després, entre ells i ja en tercera instància, qui serà el president de la diputació.

1. Vía ordinaria: La elección del presidente se puede efectuar en dos votaciones por el Pleno, es una elección de tercer grado. Todos los diputados provinciales pueden ser candidatos.

1.1. El presidente puede ser elegido por la mayoría absoluta del número legal de diputados provinciales de acuerdo con los tipos de apoyos siguientes: a) Mediante una “mayoría homogénea o monocolor”; b) Mediante una “coalición vencedora mínima” (CVM); c) Mediante una “coalición sobredimensionada” (CS).

1.2. Si ninguno de los candidatos obtuviera mayoría absoluta en la primera votación se celebra una segunda en la que si persiste la ausencia de mayoría absoluta resultará proclamado presidente de diputación el candidato de la lista que obtenga la mayoría simple.

En aquest paper està tot molt ben explicat i amb una pila d’exemples històrics.

Són representatives les diputacions?

Tot plegat obre la porta a una col·lisió entre diferents doctrines jurídiques que han generat un debat carregós que us estalviaré portant-vos directament al seu final, a la sentència del Tribunal Constitucional:

Es obvio, sin embargo, que, pese a esta identidad de legitimación de todos los titulares de cargos y funciones públicas, sólo se denominan representantes aquellos cuya designación resulta directamente de la elección popular, esto es, aquellos cuya legitimación resulta inmediatamente de la elección de los ciudadanos.

Vaja, que els diputats provincials no són representatius. Suposo que això ja ho pensàveu tots els que heu arribat fins aquí, però ara, a més, podeu fonamentar la vostra opinió en una resolució del Tribunal Constitucional i no en la vostra bossa escrotal. Però ull quan ho feu, perquè el mateix tribunal va subratllar, simultàniament amb l’anterior, el caràcter representatiu de l’òrgan. Sobre aquest trencament de la relació representativa ja n’hi ha que n’han escrit força, per si no teniu res més distret per fer durant l’estiu.

Què collons són els partits judicials?

Els partits judicials, com el seu nom indica, són entitats territorials d’administració de justícia. Daten d’abans d’ahir, concretament de 1834, quan el breu govern liberal de Martínez de la Rosa desplegava alguns dels principis de la Constitució de 1812: la separació de poders i l’organització del nounat sistema judicial independent. Els partits judicials neixen com subdivisions de les províncies creades només un any abans i passen a ser la unitat d’administració de justícia ordinària de primera instància. Per tant(ull, ironia) és molt lògic fer-los servir de base per a un procés electoral.

Bé, aquí he fet una mica de trampa, perquè sí que té lògica que ho siguin per a aquest procés electoral en concret. Una lògica que ja hauria de començar a no sorprendre-us. Els partits judicials són les úniques divisions preexistents arreu d’Espanya formades per municipis pertanyents a una mateixa província. I la seva creació va tenir en compte criteris de proximitat, població i història, sent els dos primers especialment rellevants a l’hora de garantir determinats nivells de representativitat de les persones però també del territori. Per tant, en adoptar-los com a circumscripcions electorals s’evitava haver de fer noves divisions, amb els problemes que això comportaria.

Com es reparteixen els diputats provincials en cada partit judicial?

Els partits judicials, proporcionalment a la seva població, reparteixen no menys d’un i no més de tres cinquenes parts del total de diputats provincials. És evident que s’intenta corregir, d’alguna manera, la sobrerepresentació de la capital de província, però sense massa èxit, francament. L’obligació de que els diputats provincials siguin regidors escollits, però, exerceix d’element moderador imprevist ja que provoca que els partits evitin posar tots els ous al mateix cistell i, malgrat que el pes dels electors de la capital és desmesurat, rarament hi ha varis regidors de la corporació local capitalina a la diputació

Una vegada celebrades les eleccions municipals i constituïts els ajuntaments, les juntes electorals de zona ordenen les formacions polítiques pel nombre de vots rebuts en cadascun dels partits judicials. No cal ser molt espavilat per adonar-se que els partits independents de base estrictament local i altres coalicions conjunturals ho tenen molt pelut contra maquinàries ben greixades que es presenten a més del 90% de municipis. Les agrupacions d’electors, fins i tot, tenen prohibit explícitament fer coalicions supramunicipals, així que, de facto, són excloses del repartiment (la Junta Electoral va considerar que no representaven “una comunidad de puntos de vista ideológicos de política local”, no sóc l’únic que sé escriure frases pedants).

I tant fa si els vots obtinguts han servit per obtenir o no regidor o si s’han quedat per sota del llindar del 5%, ja que a nivell provincial, tot s’aprofita. Nota: aquesta és part de l’explicació de per què els partits convencionals intenten fagocitar els independents i de per què els partits grans es presenten a llocs on no hi tenen res a pelar. I també explica que en alguns casos els partits independents es federin a nivell comarcal i provincial.

No us voldria atabalar, però per veure com d’intencional és el sistema electoral provincial és bastant pràctic mirar com resol els supòsits per a municipis d’entre 100 i 250 habitants (sistema majoritari i llistes obertes) i per als de menys de 100 (“concejo abierto”, o sigui elecció directa en assemblea), ja que en un i altre cas no hi ha vot a partit tal i com el coneixem i, en conseqüència, afegir-lo a la resta de vots (llistes tancades, proporcional) seria com barrejar peres i pomes. En el primer cas, la norma contempla dividir els vots aconseguits pels candidats entre el nombre de membres de la llista (fins a un total de quatre) i el resultat s’afegeix al compte del partit que correspongui. I en el segon cas… doncs també: els vots de l’alcalde s’atribueixen directament al partit i llestos. Una macedònia, vaja. Partitocràcia at its best.

I quants diputats reparteix cadascun dels partits judicials?

I a partir d’aquí tot és molt senzill, per conegut: d’Hondt i a repartir tants diputats com diputats reparteixi el partit judicial de torn. Que normalment són pocs. I aquí comença el drama.

Sense entrar en si són molts o pocs, em sembla que els salts d’escala no estan gaire ben resolts. En un cas extrem, una demarcació amb 1.000.000 de persones té només dos diputats més que una amb la meitat de població? Bé, crec que la ratio diputats-habitant (dos diputats assumeixen tota la pressió de 500.000 residents més) es distorsiona una mica, però deu ser que jo sóc un tiquismiquis.

Tenint en compte el número de partits judicials per província (a Catalunya n’hi ha 49, 25 a Barcelona, 9 a Girona, 8 a Tarragona i 7 a Lleida) i el pes de les capitals, salta a la vista que la immensa majoria de partits judicials escullen molt pocs diputats.

Prenent d’exemple la diputació que presideix el senyor de la foto (25 diputats per 442.308 habitants), Viella, La Seu d’Urgell i Solsona en reparteixen un, Tremp dos (un pertanyent al partit judicial de Sort), tres a Cervera, quatre a Balaguer i tretze a Lleida (un de les Borges Blanques). No cal dir que només el partit judicial de Lleida pot gaudir d’una certa proporcionalitat, i tampoc és per tirar coets. La resta no cridarien l’atenció si estiguessin al mig de la campinya anglesa, lògica majoritària at its best. Mentre que Convergència (14, sumant-hi el de CDA), el partit dominant a la demarcació, aconsegueix representació en tots els partits judicials, el PSC (7) només ho aconsegueix en tres, ERC (2) en dos i el PP (2), en un. Tot molt plural, com podeu veure.

Podreu dir-me que és un repartiment que no es diferencia massa del de la província de Lleida a les eleccions al Parlament. En les darreres, dels 15 diputats, 9 van ser de Convergència (amb “només” el 46,9%), 3 socialistes, 2 republicans i 1 popular. I tindríeu part de raó: són els mateixos partits en un cas i en un altre i ICV-EUiA, que és força cridaner, no obté representació en cap dels dos casos. Però tindríeu raó en la part menys important. La més important és que dels 10 representants de diferència que hi ha entre una i altra elecció, 1 se’n va al PP i els altres 9 se’ls reparteixen a mitges entre els dos grans partits de la demarcació (5 per CiU i 4 pel PSC). Convergència es dispara fins als 14 diputats, una majoria absoluta còmode, amb un percentatge de vot total (36,26%) sensiblement inferior al que obté en les eleccions al Parlament. Crec que és un exemple prou gràfic aquest efecte majoritari del que us parlava.

En conclusió

Si no heu deixat l’article a mitges per sortir esperitats al carrer a cremar coses, us n’haureu adonat que a banda de ser unes eleccions indirectes, el sistema d’elecció de diputats provincials premia bastant més del que ja estem acostumats els partits majoritaris (una tendència que només es modera, però sense exagerar, en les províncies més poblades). És una lògica que dificulta sobremanera el pluralisme polític i que exclou del joc institucional els partits petits d’una manera més efectiva fins i tot que els llindars mínims de la llei electoral (que aquí, paradoxalment, no operen).

Aquest sistema és qualsevol cosa menys innocent. Bé, com qualsevol sistema electoral del món, que són absolutament intencionals i està bé que siguin així, perquè hi ha tradeoffs evidents entre els diferents objectius que es poden perseguir. I cal escollir. El problema és que la seva configuració (indirecte, partidista, majoritari –complex i opac, tot i que això sigui accessori-) es dóna de cops de cap amb el signe dels temps, que reclama més aviat tot el contrari.

Reforçar les funcions de les diputacions alhora que se’n despulla l’administració local és, com a mínim, opinable. Però fer-ho sabent el pa que s’hi dóna a les diputacions, refugi del partidisme més arnat, ho converteix en, com a mínim, sospitós.

Fotografia: EL PUNT / AVUI

(from Cercle Gerrymandering http://www.cerclegerrymandering.cat/sistema-electoral-diputacions-provincials/)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s