El que recordo del Pop Arb 2012

Vaig a buscar la meva entrada amb un comprovant de compra de l’any passat. Més tard aniré amb el d’aquest any per tenir-ne dues i fer revenda. La gent de la música són bona fe o sigui que entro convençut a la fila . Al jovenet no li funciona el lector. Hurra.”Eh, mmm, no surts “. M’assenyala la pantalla.  “Deu haver-hi un error,  l’he comprat”. Estic tan estirat com la panxa em permet. El noi demana ajuda i ve una altra noia. “Jo l’he pagat”. Premo la mandíbula. “Doncs no surts”. “No sé, mira-ho bé”. “No surt, em repeteixes el teu nom?”. Irritació desfermada. Cara de com pot ser que passi això en un festival del primer món. “Pot ser que per error li hagueu donat a algú altre?”. En el moment crucial tan nostrat de l’evasió tímida de conflicte i del triomf de la mala fe apareix la tercera veu. “Cony, aquest entrada és de l’any passat”. Merda. Somriure compungit. Excusa, excusa, em grato de cap , què despistat. Deu minuts més tard torno amb la còpia corresponent. De moment, organització 1 – detritus 0.

El sopar com tots els sopars de festival de música és una part del cap de setmana que cal oblidar. Cal sepultar-lo en l’alcohol. Decidim seure a la terrassa del  restaurant que hi ha a deu metres de l’entrada del festival. El Rally. Cada any el Rally comet errors de novell, cada any el supera el nombre d’entrepans, els talls de llom i la quantitat de cambrers necessaris. Viure com la gent del Rally deu ser una aventura; sense  recordar allò que ja has fet malament i comprovar cofoi que la gent segueix venint .És la forma de viure i maltractar el client que practica la Bodegueta de Provença o el Parco o el Xemei  . En tot cas hi mengem el que ens hi llancen, ens bevem tot el que podem de la nostra taula i de les del voltant i comencem a saludar que en realitat és l’activitat principal del festival. Saludar i quedar per més tard.

Comença Mishima, l’èpica, l’himne i tot això i la polla del  Carabén entre les celles de tota la catalanitat. Un festival no és un festival fins que no arriba el moment en què el públic està d’acord a follar-se un cantant determinat. Alhora. Carabén. Aaaah. Ooooh. Així que la gent del voltant les canta totes com qui li demostra al professor que se sap la lliçó esperant una justa recompensa. Jo tinc unes ganes intenses de fer-me una clenxa sobre el membre del David. Amb aquest argument intento entrar a la zona de les estrelles del festival, en dono el màxim de detalls al responsable de seguretat per convence’l. Ell no comparteix l’entusiasme. M’explica que d’on ve les pendejas se sueltan mucho más con las estrellas y por aquí la gente va un poco remilgada. Venint d’una civilització on als déus se’ls feien sacrificis humans mentre devoraven xocolata estic d’acord que tot per aquí és  poca cosa. Li demano si té peyote. Noto el colze d’un periodista que vol entrar. En són una dotzena. Ells entren a la sala vip. Els periodistes entren a tota arreu gratis. Indignació. llançament de got ple. Samarretes amb dibuixets xopes de cervesa. Fugida.

Bum.  Un llarg parpelleig. Em trobo palplantat al mig de la zona de públic dels Sirles, mirant-me el noi delicat que toca el teclat. Toquen. Els Surfing Sirles toquen. Els Surfing toquen i faig l’estaquirot enmig del sorral i ningú no m’ha tirat al terra. Mal senyal. Hi ha poca gent i els que hi són fan el manso; la gent del festival encara és bastant tímida i prefereix fotre’s la coca fora del recinte. Encara ens queda una mica per ser com el Primavera que a aquestes alçades ja és un club més d’Eivissa .

La deficiència més important del PopArb és que és impossible fotre-hi shots al recinte.  És un problema logístic notable.

El moment en què podria mullar durant la nit està a punt de passar pel meu costat sense que me n’hagi adonat- aquell moment on vas prou passat per intentar-ho però no prou com per fer (massa) el ridícul. Tot comença a pujar. Músculs relaxats, els ullets que ja no enfoquen… M’ acosto a la noia del costat i tinc molt clar que vull explicar-li com he entrat a la zona VIP i els nois de Mishima m’han promès que la propera cançó la farien en honor a aquella nit i a la comunió profunda que hem experimentat mentre bevíem gintònic. Ho intento: “mmm Jo… Eh… Mish… Bitch… Eehh.” No vocalitzo. Fantàstic. La noia em mira amb menys menyspreu del que em mereixeria i em diu “Perdona” abans de fer la passa diagonal de fugida.  Rau a agafar-se del braçet de  l’Edu Grau- si el del Tom Ford i el que ens deu un videoclip de qualsevol grup català perquè ja sabem que els directors de fotografia són els que tallen el bacallà i no necessiten director.  Sensació intensa de derrota.

Llit.

Matí Ressaca.

Migdia Ressaca.

Dinar a Les Magnòlies. Demano el Menú Gastronòmic. Ampolla i mitja de vi i poca gent. Plaer. Recordo l’ou de guatlla, els seitons de riu i el rostit. El que més m’agrada del restaurant és que pagant una quantitat modesta et deixen una habitació per menjar-hi les postres i llançar-hi una becaina. Les habitacions són àmplies, gens rústiques amb columnates i sostres alts de gent de gust urbà. El cambrer que t’hi acompanya es queda dins l’habitació mentre t’allites i et llegeix amb veu greu i en italià de Palerm original un fragment de Il Gattopardo. La son quan arriba no pot ser més dolça.

M’aixeco amb pressa i encara faig tard als Concerts de tarda al Prat Rodó. Primer pas, gintònic. Comprovo que les noies de les Sueques no ensenyen massa cuixa. El bateria una mica més. Com que vec que el públic somriu  jo els imito. Gent  que em saluda i gent que dóna opinions musicals , jo faig a tot que sí. Després toquen els Mates Mates més de pressa i amb més accents que les Sueques i  que són una exhibició de testosterona localista i reprimida.

Acaben els concerts i la gent es queda abandonada i sense lloc on anar. Cal fer sopar. Un noi d’Alcoi proposa de fer una graellada. Com que no tenim ni graella ni cuina ni diners comencem a demanar favors. Ens en sortim.

L’avantatge de la química és que no deixa lloc pel dubte. Grups per adolescents no. Grups que volen ser el que no són no. Grups que et fan xantatge no. Grups que toquen de pressa sí. Així que de cop arriben els Beach Boys de l’amfetamina catalans en plena pujada. Aleshores sí. Aleshores la gent es deixa d’opereta i postura i empeny i transpira.  Veig fins i tot alguna baralla a l’esquerra. Una baralla per un got de plàstic diria.

Mentre em delecto amb l’escena, un noi baixet d’una discogràfica em pregunta desafiant “I si jo volgués fullar-me-les al terra?” Aquest és el nivell. Una mica més per aquí i una mica més per allà i la gent ja va francament passada. Cap conversa dura més de vint segons sense que un dels dos interlocutors giri cua buscant no se sap què. A alta nit començo a veure més tatuatges. Un moment cabdal de la nit és l’ovació tancada als Mujeres quan surten del Festival carretejant els instruments. Té un punt taurí.

De tornada cap a casa, al final arribo a la casa de la que m’havien parlat. En qualsevol concentració humana per petita i hostil que pugui semblar- i Arbúcies ho sembla molt; fins i tot  sento que a un músic li han dit hippy- hi ha una casa de barrets. Hi pico i pujo. Fa tantes hores que he perdut la meva sexualitat dins de la bosseta que no pretenc fer-hi res. És un piset minúscul i al menjador hi han adaptat una petita zona per beure-hi i motivar-se. La Sara és prou amable i a distància no se li detecten problemes dèrmics. Li demano si alguna de les noves estrelles de la nostra petita escena local els ha arribat fins al cul de tot demanat alguna brutalitat- penso sobretot en el sr. Balmes. “No cariño has sido el primero en venir en todo el fin de semana”.

Doncs això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s