COPA DEL REI

I al final va passar, la derrota va arribar en el partit de copa.

Va arribar perquè els herois també perden i perquè tots els bàndols tenen els seus d’ herois. Aquest cop davant teníem un autèntic exèrcit asiàtic- daurat, altiu, demolidor- amb un Pepe que semblava el déu ancestral de la destrucció- Desailly- dominant el mig del camp amb les males formes i el despertar de la frustració de la que només són capaços els homes de força extraordinària i cervell reduït. Al seu costat un gegantí Khedira ens perseguia i trepenava. Darrera seu una forma amorfa d’homes roca, d’homes arrel, sense cap distinció especial més enllà de fer allò pel que van ser creats. Davant de tot , les dues àurigues, una arrogant i potentíssima, l’altra lleugera i obedient.

Aquests eren els nostres adversaris, un grup d’homes amb qualitats individuals molt definides, sense cap amor els uns pels altres, dominats amb mà de ferro per un General Descobridor Portugués. Els portuguesos són els bàltics del sud; inexpressius, perseverants, de tons de pells grisàcis , mai han acceptat ser un país petit i han tingut sovint una voluntat de trascendir.

Ens van guanyar per la seva decisió i pel nostre desgast. Som pocs , cada vegada menys, i aleshores costa més. Hi haurà un dia, en un futur llunyà en què potser les cròniques hauran de parlar del dia queun heroi es va amagar o el dia que un nostre líder no va ser capaç d’acceptar que , encara que fós per un dia, no estava en condicions de lluitar. Aquest dia arribarà però no ha arribat.  Els carronyaires xisclaran amb el dring agut dels de la seva espècie que ara és el  moment que no és ;  el moment de demanar reforços, el moment d’ autocrítiques, el moment del reajustament i adaptació. Però la nostra força, una de les darrereres que ens queden després de tantes setmanes de campanya contra Esparta és no canviar res. Canviar ara quan les nostres ments s’han tornat més  dèbils i i els nostres cossos més insegurs seria una forma d’avançar la derrota, entregar en mà les claus de la ciutat. A hores d’ara no importa gens el que  ens passi al camp el que no podem acceptar és que el dubte ens assatgi i ens violi. Aleshores sí que estarem perduts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s