NOUS HIPPIES

Una dèria molt estesa al país és la de l’emprenedor.

 

Twitter i els seus difusors d’històries d’èxit han ajudat.  Molt dels MBA de cap de setmana també. El MBA no importa molt on el facis, gràcies que IESE i ESADE estan en els rànquings de millors universitats hi ha hagut una estirada general; qui més qui menys n’ ofereix un i qui més qui menys n’ ofereix un de decent. Ben al contrari que a la universitat pública on la competició sembla ser inversa. Es tracta doncs d’un fenomen d’arrel universitària o de desengany universitari, com es prefereixi.

Al principi, a l’hora de la inscripció hi actua el convenciment que l’ MBA obre oportunitats executives ben remunerades, molt viatjades i amb nombroses secretàries. Després això canvia, hi ha un altre armari: de l’americana i pantaló del mateix color fosc un xic brillant i replanxat dels alts càrrecs es passa al esport de color crema de l’emprenedor i el calçat, oh, el calçat també canvia. L’ emprenadoria és també en això moda. Per tant hi ha revelació i hi ha símbols externs de reconeixement.

 

El més destacable de la moda és la construcció intel·lectual associada. Els diners deixen de ser importants en sí mateixos per passar a ser-ho com a senyal que el projecte ha funcionat. S’estima allò nou i propi, es menysté allò antic, gros, massa corporatiu. L’emprenedor ha quedat badat amb la tecnologia.  També hi ha, desenganyem-nos, l’ anhel de posteritat, com als anys setanta els que llegien i procuraven escriure com Sartre ara hi ha els que pensen i voldrien inventar com Cuban. Hi ha una certa ideologia antiestatal i antiimpositiva. Un mensypreu pels treballadors públics amb càrrecs garantits.  Hi ha unes afinititats i unes enemistats prou innegociables i a voltes una  mica injustes. No s’ha resolt encara en aquest encaix com hi ha de funcionar l’ajuda als dèbils i si aquesta hi a de ser. La distància entre la classe emprenedora i la classe funcionarial, els seus anhels, models, augmenta. Podria ser  una divisió social propera: la (suposadmanet) dinàmica i l’estàtica (teòricament).

 

Un fenomen associat prou divertit és els de conferenciants que de fet no han guanyat mai un ral però que tenen el do de la seducció. Són com els intel·lectuals comunistes que vivien en palaus. Ara son paladins de la creació de riquesa que no en creen. L’altre és la mixtificació del powerpoint com si la idea fós mitja empresa. En molts aspectes recorda als anys seixanta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s