Conduir Nord Enllà

La idea inicial era gaudir del viatge entre Barcelona i Kiel. La pressa per pujar va accelerar-ho tot però no em va privar de moltes hores d’observació, pensament i Metallica.

Creues els Pirineus , ets al Llenguadoc -Rosselló. Penses que t’agradaria que a aquesta part del país s’hi seguís parlant català abundant. Que hi vinguessis amb la cadència i normalitat o més amb la que vas a Tarragona.  Administrativament poden fer el que vulguin.  No m’hi aturo per no patir el bombardeig de càtars i occitans en format buit però a la ràdio Arrels el Josep Pedrals llegeix una part de Canigó. Verdaguer l’he intentat llegir moltes vegades i sempre he defallit però llegit i llegit bé em va tocar . Sobre aquesta zona els articles del Vila m’han marcat massa i ja no puc pensar per mi mateix. A banda,  recomana llegir La il·lusió occitana i crec que és de la gent a qui cal fer-li cas.

Fins que no arribes a la Provença no notes com de lluny ets de casa. La primavera hi és una experiència sublim. Verd, blau, marró. Colors nets, vius,  fins i tot per a un daltònic com jo. Els Alps al fons. El costum francès de deixar l’intermitent posat durant tot l’avançament, de fer-lo a darrera hora i amb dret arrogant i permanent sobre el carril esquerra. França en fi.  Les estacions de servei tenen la mateixa merda que a tota arreu- l’únic lloc on he estat amb estacions de servei per quedar-s’hi a viure és la zona de montanya de Txèquia-  se segueixen pagant autopistes com a Espanya.

Entre Lyon i Strasbourg o Strassburg cap pensament. Quatrecents quilòmetres de conducció automàtica. I de cop ets a Alemanya, administració francesa però Germania a la fi. Ets a França i un poble es diu Lutterbach, com quan visites València o el Pirineu cara Nord, la toponímia no enganya. De la magnitut del que ha sigut i és Alemanya hi ha l’anècdota dels tres signants del Tractat de Roma : un francès, un italià i un alemany tenien tots tres l’alemany com a llengua materna. Aturada a Freiburg, amb l’encant de les ciutats alemanyes amb espais justos, arbres d’ocells i pedra per tot. Un esmorzar en un hotel amb una gamma d’embutit i formatge que tira enrera. Quatre homes a la cafeteria. Tothom llegeix el diari, una conversa a mitja veu sobre una targeta que no funciona. Alemanya és girar la plana del diari procurant no fer massa soroll.

Continua el viatge. Noto que ja no pago a les autopistes, noto com em costa avançar als camions, noto que he de pagar cada vegada que m’aturo a pixar. La ràdio s’omple d’emissores amb música clàssica. Stuttgart, Kasel, Hamburg. Penso en la capitalitat perduda de Bonn. Segur que no els hi ha sabut greu? Hi ha una monotonia- cotxes, planície, vegetació-  durant 850 quilòmetres entre el Sud i el Nord que fa que entenguis les cares d’extranyesa cada vegada que parles d’algun país petit on s’hi celebren referendums no vinculants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s