EL MAQUIAVELO DE LEON

Una de les meves aficions intel·lectuals des de fa 10 anys és llegir l’Alfons Quintà. Hom pot pensar que es repeteix. Hom pot certificar-ho. Però més enllà de la repetició i de la indignació que enerva els seus articles hi ha la diferència respecte els altres opinares. Ell és un periodista. En primer lloc Quintà té fonts i les fonts li donen informació i punts de vista molt diferents dels habituals. En segon lloc Quintà ha llegit molt o com a mínim molt diferent de manera que recomana bibliografia que d’altra banda molts desconeixeríem. En tercer lloc Quintà té un punt d’ imprevisible; tan bon punt es declara no-espanyol com desconfia del sobiranisme, critica Mitterrand però defensa González. Misteris. Misteris que el fan més atractiu com a mínim per mi.

Un dels llibres que m’ha recomanat l’Alfons Quintà – perquè sense coneixer Quintà té una autoritat sobre mi que sembla que m’ interpel·li, que em parli i que m’exigeixi- és el Zapatero, el Maquiavelo de Leon de José García Abad. Molt bon llibre. Potser una mica allargassat en algun moment, amb alguna anècdota repetida però que dóna una imatge del personatge comprensible, versemblant i una mica aterridora. Els homes som suposadament cossos complexes de manera que sempre hi ha una limitació i una omissió quan se n’intenten destacar uns atributs i uns defectes però és l’única manera d’aproximar-s’hi, de fer-ne un retrat i fer-lo concepte i absorció.

Segons el llibre Zapatero és un ambiciós, un ambiciós discret, amable i somrient però un ambiciós en definitiva que ha dedicat la seva vida a la política, que ha passat tota la seva vida dins el partit i que ha estat des de dins que ha après tot el que ha après. Zapatero no és un ideòleg, això ja ho sabíem, i les seves posicions esquerranes tenen molt de sentiment i molt poc de pensament. Ha estat un polític que ha cregut molt en la paciència- o l’evasió segons com es miri- per a la solució dels problemes. Ha esperat, ha observat, ha esperat una mica més, ha deixat algunes demandes sense respondre i sovint ha deixat que les situacions- o el que semblaven situacions i no preses de posició- decidissin per ell.

Un capítol dedicat a la capacitat de mentir de Zapatero és antològic. Si voleu llegir un capítol llegiu només aquest. Explica perfectament com des de l’aparença de debilitat i de inevitabilitat Zapatero ha anat mentint tota la seva vida, sense soroll, sense vergonya, ha anat faltant a molts dels compromisos assumits sempre en nom d’una problemàtica major i d’un “ya sabes, Antonio, yo no lo haría pero….” . La successió d’anècdotes és brutal i clar un pensa en l’ Estatut, en Mas, en Maragall i en els que creuen que ens han pres prou el pèl ja.

Veurem si es torna a presentar i veurem també com i si remunta. Fins ara ha fet amb la crisi el que un liberal faria. No fer res. Deixar actuar els mercats i l’ Estat quietet.  Però amb un sistema degeneratiu i refractari a la modernitat com el de l’ Estat espanyol cal fer neteja i no n’hi ha prou amb esperar. Mentre tot això passa desitjo llegir aviat un llibre sobre Rubalcaba.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s