CANVIAR A CASTELLÀ

Hi ha un moment en que qualsevol persona que escriu s’atura i s’ho planteja. El català arriba a uns quants, la majoria coneguts o coneguts de coneguts, el castellà en canvi. El castellà es parla a Los Angeles i a Miami. El castellà té Premis Nobel. El castellà el volen aprendre a Berlín i a Moscou. El castellà té els diners de Telefònica i de Repsol i de Zara. Oooooh, el castellà. Si n’hi ha d’arguments.

 

Els que estan relacionats amb l’ economia i el benefici s’entenen. Amb els nostre anglès de pati d’escola ( i amb les nostres titulacions d’ universitats mundialment desconegudes) no podem anar a competir seriosament a Londres, a Nova York. Ens prendran per rucs. Però en canvi des de Barcelona , des de Girona si que podem amb els de Badajoz o León, contra aquests si que podem o sigui que podem fer la cara de catalans simpàtics, educats i una mica freds i anar a fer negocis a Madrid. Res a dir. Tos volem ser una mica més rics del que som ara i a Barcelona li falten multinacionals i dinamisme en tot cas. O sigui que cap a Madrid.

 

També hi ha l’argument de les audiències. Jo fa temps volia escriure un blog sobre foie. Només foie. Un blog en espanyol sobre foie, foie i els vins que li anaven bé, foie i les lectures, foie i sexualitat. Un munt de coses relacionades amb el producte de la indigestió d’una au que les burgesies de Donosti, Madrid, Santiago de Xile, Buenos Aires i DF llegirien amb tendresa, gratitud i un punt d’admiració. Un producte de transversalitat hispànica produït en castellà des de la nostra petita però elegant Barcelona. Després d’engreixar-me moltes unces i allunyar-me d’alguns amics vaig abandonar la idea. Però és clar que entenc la temptació dels 400 milions. D’alguna manera tenim la temptació dels 4000 milions i escriure en anglès amb flexibilitat, enginy i classe però no en sabem així que el castellà és un mal suportable. I arribat un punt ni tan sols un mal.

 

El tercer argument el de l’esgotament és el que em sembla més temptador i humà i arrogant. És l’argument Eugeni d’Ors. Que ara practica gent com el Jordi de la Torre o el Salvador Sostres o el Jordi Graupera. En teoria estimem només el català. És la nostra llengua, vam escoltar les històries de l’àvia i vam assaborir els canalons de l’àvia i vam passejar de les mans fredes de l’àvia en català així que aquesta és la llengua amb que estimem i punt. La resta és cultura apresa. Castellà, Machado, Larra, Borges, Carpentier. No està gens malament però no és la nostra. Creixem amb dues literatures. Catalunya és com Europa o com la Grècia antiga, Barcelona és Paris (Literatura noucentista), Espanya ens maltracta i oprimeix, el català està en perill (Literatura Fusteriana). Ens les creiem. Les digerim. Escrivim en frases curtes, la frase simple, algun complement exòticament nostrat i tots volem sonar com en Pla. Però aleshores hi ha la situació, el moment en que ens en adonem que Catalunya ens estima menys que nosaltres a ella, que Catalunya no és com nosaltres volem que sigui, que Catalunya -la real- llegeix més el Pais que la Veu de Catalunya. I arriba el despit. Ja no t’estimo. O ja no t’estimo tant. I puc anar a Madrid i escriure en castellà amb la mateixa elegància i postura i ironia però ara en castellà i , de tant en tant, en contra de Catalunya i allà els ho agrado i em paguen bé i , total, Madrid no és la meva àvia, ni la meva mare, Madrid és només una amant que em tracta bé i amb qui quedo per beure una mica de xampany. Així que ara ja m’agrada una mica escriure en castellà.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s