Un article llarg

La televisió no només produeix documentals sinó que també té un pes decisiu en la constitució de la indústria cinematogràfica del país. En el cas de la televisió pública a més hi ha una part pedagògica ( distorsionant ) molt important. Com en tots els temes importants la presentació que se’n fa des dels telenotícies ve a dir; dels temes importants millor que se n’ocupi l’Estat o , en els EUA defecte, les institucions públiques.
Hi ha una sèrie de conseqüències molt nocives relacionades amb la intervenció de les administracions públiques i la indústria del cinema. Per una banda tenim que les administracions defensen l’existència del cinema en la llengua pròpia i alhora intervenen i participen d¡’una forma molt activa a l’hora de decidir quines pel·lícules ajudar.
Aquest segon element ens sembla especialment destaca ble perquè un cop més hi observem com l’administració no participa d’una forma asèptica sinó que hi ha un biaix ideològic. Perquè l’administració no vol fer pel·lícules de qualsevol mena, no vol fer blockbuster ni coses excessivament comercials amb els seus diners. Però tampoc, clar vol fer coses excessivament violentes, tràgiques o sur reals. De manera que arribem a la pura estadística. I si observem amb deteniment com es distribueixen els diners públics en la creació audiovisual observem amb astorament que la majoria són pel·lícules per a tots els públics o amb missatge. I després hi ha un petit reco per pel·lícules d’autor, incomprensibles, familiars però no pel perfil de públic sinó perquè només els més propers la van a veure.
Seguim amb el tema de la subvenció per minoritaris. El professor universitari entra a classe. Bon dia, bon dia. Abans de començar amb matèria els vull explicar una cosa. Han de tindre molt clar que el cinema europeu o és subvencionat o no és. Molt bé. D’acord. En prenem nota.
Anys després el mateix professor dirigeix una pel·lícula molt estranya sobre un faquir que no va a veure gairebé ningú. La pel·lícula ha perdut diners però ell gràcies a l’ajut públic no n’ha perdut ni cinc. Només ha posat una mica més difícil que algú faci una propera pel·lícula.
Els governs insisteixen en què cal ajudar els productes culturals europeus ; aranzels, subvencions, quotes, etc. Però fan molt difícils amb els seus mètodes que ningú es faci ric fent pel·lícules. I fer-se ric ha estat sempre una motivació per a estimular l’activitat humana.
És un tema complex. A Orient , per exemple, s’estableix l’actual descens de la qualitat i nombre de pel·lícules a Hong Kong enfront de Corea del Sud amb el suport o no que han tingut per part de l’estat. Des de la distància però s’intueixen diferències.
La internacionalització. Una pel·lícula perdrà sempre calers si només es ven i es veu dins el territori nacional que li correspon. El cinema – com l’automoció, com tantes altres- és una indústria amb una costos d’inici massa cars com perquè només es vegi dins les fronteres pròpies. Quina és de fet la motivació de les pel·lícules coreanes? Que agradin a casa, que guanyin festivals com Cannes i és clar, que omplin les sales de nivell mig-alt d’Europa, Estats Units, Canadà…
Intenten això les pel·lícules europees? Molt rarament. Com que saben que els festivals europeus rarament les premiaran perquè no són prou exòtiques i són sovint massa localistes perquè es puguin entendre fora de les seves fronteres.
La següent pregunta podria ser, si hi ha tan poca òpera en català o en noruec perquè s’insisteix en construir una indústria pròpia? Pot una indústria amb poc pes demogràfic fer de tot? Amb els ajuts públics es té la sensació que sí.
Cada vegada que les administracions donen diners a un projecte que perd diners estan provocant que tots els altres possibles inversors perdin interès, cada vegada que es fa una pel·lícula d’autor i ningú va a veure-la s’està fent un pas enrere. Podem partir de la premissa que no tothom que vulgui fer una pel·lícula pot fer-la i que cal ajudar-lo perquè no quedi talent malbaratat.
Però pot ser que sigui un argument incorrecte. Pot ser que aquests ajuts serveixin de poc o de res i que el dogma ens impedeixi de veure-hi més enllà.
En aquest apartat no podem donar una resposta definitiva, volem simplement parar les orelles i aturar les inèrcies. La situació actual no és excel·lent i si no ho és potser hauríem de canviar-ne alguna cosa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s