Gelabert – Azzopardi

Hi ha els documentalistes que denuncien. Hi ha els documentalistes que il·lustren. Per mi fer documentals és básicament entendre coses gràcies a gent excepcional. Dilluns vinent tindré l’honor d’entrevistar els ballarins Francesc i Lydya. Recordo la primera vegada que vam anar a veure un especacle seu amb l’Aina Quintillà. Va ser una experiència impactant. A vint anys intentavem veure-ho tot. Feiem teatre. Volíem ser actors o dramaturgs. Ens ho empassavem tot. ja no érem ingenus però sens dubte ho necessitavem més que ara. Un dels primers passos en aquesta direcció va ser comprovar que dur els cos als límits de l’esforç i la bellesa no tenia res a veure amb la narrativitat. Que l’escenografia, la llum, el vestuari podien ser incomprensibles sense semblar-te frívols o casuals. Poques altres vegades he tingut aquesta sensació veient escenaris. i quina calva! Lluent i d’una altre món, pura, imantant, expressiva, hipnòtica. Dilluns, senyors meus veure en Cesc Gelabert.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s